¡Qué cosas!

Després de dinar, mentre espere el bus, seu al meu costat una anciana.

-¡No te levantes! --em diu-- Como eres delgadito cabemos los dos.

-Sí que és de veres, senyora. No em vindrien malament uns quants quilets més...

La senyora em mira estranyada i jo pense que no m'ha entès. Quan la dona es refà em pregunta "de dónde eres?" i li conteste que sóc de Cocentaina. La dona torna a posar cara de pòquer, i, com que no vull que pense que estic vacil·lant-la ni res per l'estil, li pregunte que si coneixia Alcoi, que jo sóc d'allà. La senyora, que ja li resulta més familiar el nom d'Alcoi, s'anima. Em diu que claro que s'ho coneix, que ella ha viatjat per "tots els poblets" perquè el seu home era d'un centre excursionista. I que quina meravella la cavalcada dels Reis Mags d'Alcoi que havia vist per la televisió.

A rengló seguit, em pregunta el motiu pel qual --dedueisc-- s'havia quedat "ratllada" anteriorment. No era que no m'entenia, sinó que jo no havia canviat al castellà per a parlar amb ella.

-Y tú, ¿hablas siempre en valenciano?

-Sí --li conteste sense donar cap més explicació i com estranyat per la seua pregunta--

-Ah, claro! --respon ella-- Como eres de allá...

La dona, que busca una explicació a la meua actitud, conclou en que jo parle sempre valencià "perquè sóc d'allà".

El que m'ha paregut trist no ha estat el menyspreu d'aquesta senyora cap al valencià (al capdavall, és normal entre la població d'una certa edat). Allò realment trist, és que pareix que he sigut el primer cas d'un valencianoparlant que no canvia de llengua al parlar amb ella. I la senyora ja té la seua edat...

La dona ha començat a explicar-me que durant la seua estada a Alcoi, li va cridar l'atenció que la gent parlava "un valenciano más parecido al catalán, ¡qué cosas!". Em diu, la dona, que ella és valenciana però que està ben enfadada perquè els seus néts reben moltes classes en valencià, i que el valencià és cosa del passat i recuperar-lo(!), retrocedir en el temps.

Amb una senyora d'edat avançada, que només vol xarrar una estona, no m'ha quedat altra que escoltar-la --i la veritat, no ho he fet a desgana--. Ha començat a dir-me que tant de bo entenguera l'anglès com el valencià. Ella sap valencià, el té en el cap, diu, però mai el parla. Jo, novament com estranyat, li pregunte si havia nascut ací, a València ciutat. I ella, insistint en que era valenciana, m'ha respost:

-"Sí, sí. Pero no hablo valenciano porque, porque, porque..."

En això, mentre pensa l'explicació del per què no  sap parlar valencià, ve la meua salvació en forma d'autobús amb el número 70. Em despedeisc de la dona que espera el 72 i m'estalvie el haver d'escoltar per quins motius l'anglès és millor que el valencià i un cas que li va ocórrer a la seua cunyada a Anglaterra, per reforçar la seua tesi.