A l'hora de pagar, fent cua a les caixes del Carrefour del meu poble, vaig escoltar com una caixera li demanava a l'altra en castellà, un "grapao" de bosses de plàstic. Davant de mi, un matrimoni que escoltà en primera fila la petició, en va fer burla. L'home va anar més enllà.
--un "grapao" no, un "puñao". Va corregir.
La caixera, que es veia ja bastant agobiada amb la cua de gent que esperava i la manca de bosses, s'excusà dient que "es la costumbre". Però l'home, que no en tenia prou, va seguir fent burla amb el "grapao" i el "puñao".
Aquest incident va passar dissabte, però encara estic pegant-li voltes. Quina ràbia em va donar tota aquella situació. I més ràbia encara el haver de mossegar-me la llengua i no dir a la caixera i al matrimoni tot allò que em va passar pel cap. Si poguera tornar enrere...
Resulta que no vaig veure gens bé que la caixera catalanoparlant s'esforçara en parlar en castellà a la companya (Xe! Que Cocentaina no està a La Manxa). En segon lloc, no vaig veure bé "l'agraïment" del matrimoni castellanoparlant a l'esforç de la caixera: tot un seguit de burles amb correcció inclosa.
Si no haguera vist a la caixera tan agobiada, o si haguera sigut una coneguda meua, li hauria dit:
--Veus? Això et passa per parlar castellà. Parla valencià, que estàs a Cocentaina i t'entenen perfectament. I en tot cas, no eres tu qui ha de canviar de llengua...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada